-Vinga, home, ja la trobarà, la gorra, segur que no 1'hi han robada! Es va restablir la calma. Els caps es van inclinar sobre les carpetes, i el nou va observar durant dues hores un capteniment exemplar, tot i que de tant en tant alguna boleta de paper llançada amb la punta de la ploma li esquitxava la cara. Però ell s'eixugava amb la mà i es quedava quiet, amb els ulls baixos.
A1 vespre, a la classe d'estudi, va treure del pupitre els maneguins, va endreçar els estris, i va col-locar el paper amb cura. El vam veure treballant a consciència, buscant cada paraula al diccionari i esforçantse molt. Segurament, aquesta bona voluntat que mostrava va evitar que passés a la classe inferior, perquè tot i saber-se bastant bé les regles, no manejava les frases amb gaire elegància. Havia començat a estudiar llatí amb el rector del poble, perquè els seus pares, per estalviar, fhavien enviat a fescola al més tard possible.
El seu pare, Charles-Denis-Bartholomé Bovary, antic ajudant de cirurgià de fexèrcit, compromès cap al 1812 en assumptes de recrutament, i obligat en aquesta època a deixar el servei, va aprofitar els seus encants personals per caçar al vol un dot de seixanta mil francs que es va presentar en la persona de la filla d'un botiguer de gènere de punt que es va enamorar de la seva bona figura. Era ben plantat, fanfarró, feia ressonar els esperons, portava les patilles unides al bigoti i els dits plens d'anells, vestia amb colors vistosos i tenia faire d'un valent i la vivacitat fácil d'un viatjant de comerç. Un cop casat, va viure durant dos o tres anys de la fortuna de la dona; sopava bé, es llevava tard, fumava en grans pipes de porcellana, tornava a casa després dels espectacles, i freqüentava els cafes. El sogre va morir i va deixar poca cosa; ell es va indignar i es va ficar en negocis; hi va perdre molts diners, i després es va retirar al camp, per explotar la terra. Però com que entenia tan poc de conreus com de teixits, com que muntava els cavalls en comptes de fer-los treballar, com que es bevia la sidra en ampolles en lloc de vendre-la en barrils, es menjava les millors bèsties del corral i s'enllustrava les botes de caça amb el llard dels porcs, aviat es va adonar que més valia deixar aquelles especulacions.
Per un lloguer de dos-cents francs Pany va trobar, en un poble entre les comarques de Caux i de Picardia, una mena de mas, mig granja mig casa de senyors; i amargat, rosegat d'enyorament, ressentit contra el cel i gelós de tothom, es va tancar allà als quaranta-cinc anys, fastiguejat dels homes, segons deia, i decidit a viure en pau.
Temps enrere la seva dona havia estat bojament enamorada d'ell; Navia estimat amb mil mostres de servilisme, que a ell encara 1'havien %t allunyar-se'n més. Havia estat enjogassada, expansiva i amorosa, però en envellir (com el vi esbravat que es fa vinagre), s'havia anat tornant dificil de tracte, rondinaire, nerviosa. Havia passat tants anys patint sense queixar-se, a la primeria, quan el veia empaitar totes les fresques del poble, i quan cada nit el veia tornar de vint tuguris, fastiguejat i

amb pudor de borratxo! Més endavant, 1'orgull se li va revoltar. Llavors va callar, i es va empassar la ràbia amb un estoicisme mut que va mantenir fins a la mort. No parava de fer encàrrecs, gestions; anava a veure els advocats, el president de faudiència, es recordava del venciment dels pagarés, obtenia pròrrogues; i a casa planxava, cosia, rentava, vigilava els treballadors, els pagava els jornals, mentre el senyor, contínuament ensopit en una somnolència desdenyosa de la qual només es despertava per dir-li impertinències, es passava el dia fumant a la vora del foc i escopint a la cendra.
Quan va tenir un fill, el va haver de posar a dida. Un cop a casa, el van malcriar com si fos un príncep. La mare fafartava de llaminadures; el pare el deixava córrer descalç, i fins i tot deia, per fer-se el filò sof, que per ell podia anar despullat, com els cadells dels animals. Contràriament a les tendències de la mare, ell tenia al cap un determinat ideal viril de la infancia, segons el qual intentava formar el seu fill: volia que li donessin una dura educació espartana, perquè adquirís una bona constitució. L'enviava al llit sense foc, li ensenyava a beure bons tragos de rom i a insultar les processons. Però el nen, que era pacífic de mena, no responia als esforços del pare. Anava sempre penjat de les faldilles de sa mare; ella li retallava figuretes de cartró, li explicava contes, sostenia amb ell uns monòlegs inacabables, plens d'alegria melancólica i de xerrameca empalagosa. En faïllament de la seva vida, va projectar en aquell fill totes les seves vanitats disperses, trencades. Somiava grans posicions, el veia ja de gran, atractiu, intehligent, ben situat a la magistratura, o enginyer de camins. El va ensenyar de llegir, i fins i tot a cantar dues o tres cançonetes amb un piano vell que tenia. Però quan veia tot això, monsieur Bovary, poc interessat en les lletres, deia que no valia la pena. ¿Que potser tindrien mai diners per enviar-lo a les escoles del govern, per comprar-li un càrrec o posar-li un negoci? A més, amb una mica de barra, un home sempre s'espavila a la vida. Madame Bovary es mossegava els llavis, i el nen vagarejava pel poble.
Seguia els pagesos i matava corbs a cop de terròs quan alçaven el vol. Menjava móres a la vora dels marges, guardava els galls dindis amb una canya, girava fherba segada, corria pel bosc; quan plovia, jugava a la xarranca sota els porxos de 1'església, i els dies de festa grossa suplicava al sagristà que li deixés tocar les campanes, per poder-se penjar a la corda i sentir com se 1'enduia cap amunt.
Així va créixer com un roure. Les mans se li van fer fortes i els colors saludables.
Als dotze anys, la seva mare va aconseguir que comencés a estudiar. Se'n va encarregar el rector. Però les lliçons eren tan curtes i irregulars que no podien servir-li de gaire. Les feien a moments perduts, a la sagristia, de peu dret i a corre-cuita, entre un bateig i un enterrament; o si no, quan no havia de sortir, el rector enviava a buscar el seu alumne després de 1'àngelus. Pujaven a la seva habitació i s'hi instal-laven;

les mosques i les arnes voleiaven al voltant de fespelma. Feia calor, el noi s'adormia; i el bon home s'ensopia amb les mans sobre la panxa i no trigava a roncar, amb la boca oberta. Altres vegades, quan el mossèn tornava de portar el viàtic a algun malalt de la rodalia, veia Charles que ronsejava pel camp, el cridava, li feia un sermonet, i aprofitava favinentesa per fer-li conjugar algun verb al peu d'un arbre. Els interrompia la pluja, o algun conegut que passava. Però el mossèn sempre estava content d'ell i fins tot deia que aquell jove tenia molta memòria.
Però Charles no podia continuar així. La mare es va mostrar enèrgica. Per vergonya, potser per cansament, el pare va cedir sense resistència; i van esperar un altre any, fins que el xicot fes la primera comunió.
Van passar sis mesos més, i Pany següent Charles va entrar definitivament al col-legi de Rouen, on el va acompanyar el seu pare a finals d'octubre, a fèpoca de la fira de sant Romà.
Ara ens seria impossible a cap de nosaltres recordar res d'ell. Era un noi de temperament moderat, que jugava a fhora d'esbarjo, treballava a fhora d'estudi, escoltava a classe, dormia bé al dormitori i menjava bé al menjador. Un quincaller a fengròs del carrer Ganterie s'encarregava de treure'1 a passejar; un cop al mes, el diumenge, després de tancar la botiga, el portava al port a veure els vaixells, i després el tornava al col-legi a les set, abans de sopar. Cada dijous a la tarda escrivia una llarga carta a la seva mare, amb tinta vermella i tres lacres; després repassava els quaderns d'Història o bé llegia un vell volum de fAnacharsis que corria per la sala d'estudi. Quan sortien a passejar, xerrava amb el criat, que era de poble com ell.
A còpia d'aplicació sempre es va mantenir a la mitjania de la classe, fins i tot una vegada va guanyar un primer accèssit d'Història Natural. Però després de tercer, els seus pares el van treure del cohlegi per què estudiés medicina, convençuts que es podria treure el batxillerat ell tot sol.
La seva mare li va trobar una habitació en un quart pis que donava a fEau-de-Robec, a casa d'un tintorer conegut seu. Van fer tractes per a la dispesa, van trobar mobles, una taula i dues cadires, va fer portar de casa un llit antic de fusta de cirerer, i va comprar una estufa de ferro colat, amb provisió de llenya, per escalfar aquella pobra criatura. Se'n va anar al cap d'una setmana, després de mil recomanacions que es portés bé, ara que només depenia d'ell mateix.
El programa d'assignatures que va llegir als taulers d'anuncis el va deixar com estabornit: anatomia, patologia, fisiologia, farmàcia, química, botànica, clínica¡ terapèutica, sense comptar la higiene i la medicina general, eren noms dels quals ignorava fetimologia i que eren com portes de santuaris plens d'augustes tenebres.
No va entendre res; per molt que escoltés, no arribava a copsar res de tot allò. No obstant treballava, tenia quaderns relligats. Seguia les classes, no es perdia ni una sola visita. Complia les feines quotidianes com si fos un cavall de sínia, que gira en rodó amb els ulls tapats, sense saber el treball que fa.
Per estalviar, la seva mare li enviava cada setmana per l'ordinari un tall de vedella al forn, que es menjava per dinar, quan tornava de l'hospital picant de peus per escalfar-se. Després se n'havia d'anar corrents
a classe, a l'amfiteatre,' a fhospici, i després tornar a casa passant per tots els carrers. A1 vespre, després del magre sopar que li donava el dispeser, pujava a fhabitació i es posava a treballar, amb la roba mullada treient fum davant de festufa roent.
A1 bo de festiu, al vespre, a fhora en què els carrers estan deserts i les criades surten a jugar al volant davant de les cases, ell obria la finestra i s'hi recolzava. El riu, que converteix aquest barri de Rouen en una Venècia petita i immunda, passava allà baix, per sota d'ell, groc, violeta o blau, entre ponts i reixes. Els obrers, ajupits a la riba, es rentaven els braços a faigua. A les perxes que sortien de les golfes de les cases hi havia troques de cotó que s'eixugaven a faire. Al davant seu, més enllà de les teulades, s'estenia el cel gran i pur, amb el sol roig de ponent. Quin bo que hi devia fer, allà! Que fresc que s'hi devia estar, a la fageda! I eixamplava els narius per aspirar les olors del camp, que no arribaven fins a ell.
Es va aprimar, es va estirar, i a la cara se li va fer una mena d'expressió dolorida que el feia gairebé interessant.
De forma natural, per indolència, va arribar a malfiar-se de totes les resolucions que havia pres. Un dia va faltar a la visita, fendemà a classe, i assaborint la peresa, de mica en mica, va deixar d'anar-hi.
Va adquirir el costum d'anar al casino, i de jugar al dòmino amb passió. Tancar-se cada vespre en un establiment públic, i picar damunt de les taules de marbre amb ossets de moltó marcats amb punts negres
li semblava un valuós acte de llibertat que feia créixer festima que es tenia a ell mateix. Era com la iniciació a la societat, 1'accés a plaers prohibits; i quan entrava, agafava el pom de la porta amb un goig gairebé sensual. Llavors, moltes coses comprimides en ell es van dilatar; es va aprendre de memòria cuplets que cantaven quan arribava algun amic nou, es va entusiasmar amb Béranger,* va aprendre a fer ponx i per fi va conèixer l'amor.
Gràcies a aquells treballs preparatoris, va suspendre fexamen d'oficial mèdic.** I aquell vespre mateix fesperaven a casa seva per celebrar fèxit!
* Pierre Jean de Béranger (1780-1857). Poeta francès, d'ideologia liberal. Va ser molt popular com a autor de la lletra de cançons, una de les quals, El Déu dels pobres, canta monsieur Homais al bateig de Berthe Bovary. (N. del T.)
** Els oficials mèdics (en francès, off:ciers de santé) no eren metges, sinó diplomats en Medicina. Estaven autoritzats a exercir dins de certs límits geogràfics, i no podien practicar operacions quirúrgiques importants sense la presència d'un metge. (N del T.)