Morozenko, el vell del glaç.

- Dorm, Pel•lipko, dorm! Sents que passa a fora? Tot brumeja, bufa i undola... S’ha inquietat aquest Morozenko! No hi ha qui el para: ja piula tot de la fred, però ell, inmisericordiós apreta... Coneixes l’Andriyko de l’Olena? Ha mossagat el dit al pobret,  i fins i tot l’ungla s’ha fet blanca i se li ha inflat la mà. I ara la seva mare no sap com consolar-lo. Li frega el dit – l’Andriyko plora: fa mal al dit,  comença escalfar-lo! Però el nen plora encara més... I tot aixó passa perquè ell no escoltava la seva mare. La mare li deia: no vagis a fora,  fillet, a fora hi ha Morozenko enfadat! Però ell no l’escoltat, ha sortit a fora. I Morozenko l’he mossegat. I ara tots dos pateixen; l’Andriyko pateix perquè li fa mal al dit, i la mare pateix perquè al seu fillet li fa mal al dit!
     Així al vespre, per Melenki, deia Katria Zayxikha al seu fill Pel•lipko de set anys, amagant-se de la fred darrere del llar del foc, en el recó més calent de la casa.
     Encara no era tan tard, començava a fer-se fosc, però Katria ja ha pujat sobre l’estufa, ha tancat la porta, ha agafat una petita espelma sobre la lleixa, la ensesa i ha pujat sobre l’estufa amb el seu fill i ha agafat l’espelma amb ells.
     Un petit plat de fang, fet per la Katria del gros plat per les sopes que estava trencat; amb una mica d’oli als fons quasi no es veia al racó darrere del gran llar de foc. Una mica de llum sobre l’estufa es barrejava amb la foscor, però igualment estava molt fosc en tota la casa. Es veu que la llum, no vol il•luminar les buides lleixes on s’amagava de fred la pobresa! Tampoc havia res per il•luminar! Els buits i pelats parets de la casa, on ha sortit el gel, la negra porta on ell ha dibuixat els preciosos dibuixos amb el gel i sobre els vidres ha construït muntanyes de candeles, i aquestes candeles baixaven per les parets. Al racó, sota la Mare de Déu en comptes de la taula hi havien dues plaques fines posades sobre quatre pals enterrats a terra. No havia sobre aquesta “taula”, com s’acostuma tenir bona gent, ni un troset de pa, ni una mica de sal, només es veien els forats de les plaques, on abans hi havien branques fresques i amb el temps s’ha podrit tot. A dalt, al racó, es veia una imatge, no se sap si és d’un Sant o d’una Santa, perquè el dibuix s’ha enfosquit i només es veien uns ulls negres i tristos que miraven des de la cara groga, com si li sabia greu per la fred i la fam, que han de suportar els amos de la casa... Davant de la taula, entre el forn i un altre paret, s’ha arrumbat un banc amb quatre fines potes, molt fràgils, quan algú s’acostava al banc, es movien, com si avisaven que no posin res sobre el banc, per no trencar-ho, com aquell pobre pal per estendre coses, que estava en el racó sobre la terra. I perquè l’han penjat allà? Al dia si que servia, penjaven allà alguna cosa, però a la nit se quedava buit, penjat, per si algú voldrà penjar-li alguna cosa. Ara no hi tenia res. I que increïble! Com és què Katria mai s’ha donat compte com vivia, no tenia res,  li faltava i necessitava coses, només hi havia fam i fred.
     Seria  més increïble, si en el cap de Katria pararia aquest negre pensament a la nit de Melanki, abans de la festa de Vasiliy! Tothom sap, que en aquesta nit s’acabava l’any vell, i començava el nou. Per sempre desapareix el vell any i amb ell s’emportava tot bo i dolent, amagarà tot que s’ha viscut i tot que s’ha patit, i si deixarà algun record, doncs només serà en les coses que no tindran el mateix significat de sempre, com patiment, sinó només quedarà un record d’ell. Pot ser veritat que només se quedarà un record del passat? Per això vindrà l’any nou i amb ell portarà noves esperances molta felicitat, però el pobre amb això en tindrà prou, quan tindrà alguna cosa per mossegar, quan podrà salvar-se de la fred!
     Totes les reserves que tenia Katria, s’han acabat just per la festa de Melanki. Des de la tardo ella guardava amb la cura i gastava en mica i mica i pa i llenya, pensava que podrà sobreviure l’hivern. Que va! Això seria impossible, almenys passar les festes...
     “Només passar les festes!- pensa.- I després començarà un època de feina. Als rics se’ls acumularà molta roba negra que necessitarà neteja. Aniré allà, potser algú necessitrà la meva ajuda, almenys tindré per el pa! Potser trobaré algú que em donarà més coses, i tindré amb que escalfar la casa. I així podré passar l’hivern, almenys passar les festes!”
     I així, avui per dinar Katria ha tirat l’últim platet de blat, per fer una mena de pa, ha gastat l’últim tronc per fer el, ha tallat l’última remolatxa en el borsh, i l’últim passic de sal li he afegit... “Me buidat! Me buidat totalment. Ja no sé que puc fer!” – pensava Katria, preparant dinar al costat del forn.
     Encara antre la palla estava estirat un fràgil tronquet, esperant que el cremin, Katria semblava molt tranquil•la. Però, els seus negres pensaments ja brillaven tristament en els seus ulls. Quan encès l’últim tronquet, quan la llengua del el seu cor crema en flames. I quan ha començat bullir borsh, el seu cor ha començat bullir, i com ella no intentava, però no ha pogut aguantar-se...
- Pel•lipko! Fillet meu! Que menjarem demà!- ha cridat i com un riu bullint li han baixa per les galtes les tristes llàgrimes...
     Pel•lipko ha corregut fins la seva mare, la abraçat i li ha dit:
- Calla, mare, calla! Demà, mare, l’Any Nou... Demà aniré a casa del padrí a cantar nadales... Em donarà quaranta de diners i el tio em donarà pallanitsiu1 (una mena de pa molt gros), i també botifarres!.. I així tindrem que menjar. I per els diners comprarem combustible... però molt,  molt de combustible,  per tenir prou per l’hivern!
     Katria s’ha tranquil•litzat. I com podria no tranquil•litzar-se, quan fill li promet tantes coses boníssimes?
     Pel•lipko, quan la seva mare una altra vegada ha començat fer coses a casa, ja sortit de casa.
     - On vas així sense sabates i sense roba? Fa molta fred a fora!- li ha cridat perseguint-lo.
     - Vaig només per un moment, mare... ara tornaré.
     De veritat ha tornat ràpid, no ha mentit Pel•lipko. Ha entrat ràpid, tot blau i costenint amb els dents.
- I que et deia? No vagis... I a on has anat?
- He anat a buscar el blat.
- Ha buscar que?
- El blat. El veí m’ha promès a donar-me blat per cantar nadales. He anat a casa seva. Aquí el tens, i amb guà i tot m’ha donat, - vanagloriava fill, ensenyant a la mare el guà. – Aquí, mare, no només hi ha blat, sinó també pèsols i mongeta, ha posat de tot aquest Fedir!
- I a on aniràs, fillet, amb aquesta fred?
- Com a on? Dic, a casa del pedrí.
- Déu amb ell, fillet meu! Està lluny d’aquí! Si anar per el bosc seran uns tres verst2 (abans es media per “verst” que equival a 1066,8 mentre), i si anar per la carretera, seran cinc verst... Es pot congelar-se per el camí!
- Jo em congelaré?.. Si al estiu he pogut sobre una cama saltant arribar fins allà!
- Allò és al estiu, fill, però ara és hivern! No hi ha camí, tot està cobert de profunds neus, enfonsaràs en algun lloc, i no sortiràs. No vagis, el meu estimada! Millor quan ferà calor, llavors aniràs.
- I que menjarem demà! Amb que escalfarem la casa? – ha preguntat fill, mirant als ulls de la mare.
     Ella com si s’aixecat,  ha tingut una sensació com si li algú li ha clavat una agulla al cor. “Déu meu, en aquesta edat: pensa en aquestes coses?!”- ha pensat ella, aguantant-se com podia de les llàgrimes. I abraçant el seu fill ha començat a demanar-li:
- No t’amoïnis, fill, per demà... Déu cuidarà de nosaltres. Tu encara ets petit i ets l’únic que em queda, la mare esperança. Que no permeti el Déu que passi alguna cosa amb tu, perquè viure jo en aquest món? No vagis, fillet!.. No vagis, el meu estimat!
- Jo, mare, no aniria, però com tornaré el guà al Fedor? I em dirà: “ Tu, no has anat”, i riurà.
- Nosaltres ens tirarem el blat i li tornarem el guà. No vagis, el meu estimat! Tu m’escoltaràs, ho sé! No vagis! I ha començat acariciar a Pel•lipko.
- D’acord, no aniré, però no estiguis trista per això, mare! – demanava Pel•lipko la seva mare besant la en el front i en les galtes.
     Katria com si s’ha tranquil•litzat, però al contrari no la deixava aquell pensament, la preocupava molt. Ella coneixia el seu Pel•lipko.
     Sabia que ell és molt sentimental per el mal dels altres. I això per el mal dels altres, i per el seu? Potser no ha sentit amb quina veu li parlava quan preparava el dinar del últim que es seu cor pateix tant? Potser ella no sap com aquestes llàgrimes i patiments se claven en el seu cor? Però ells fera tot el possibles, que la seva mare no plori. Ell enganyarà, però que ella estigui bé.
    Katria no s’equivocat. Pel•lipko només li deia per tranquil•litzar-la. Dins del seu petit cap, només hi havia un sol pensament: “passi, el que passi, aniré a cantar nadales!” I l’any passat va anar i encara era més petit. El padri li he donat quaranta de diners. Però allò és de l’any passat, llavors era petit, però ara... Ara dirà al tio que no tenen res per menjar. El tio, és molt bona persona. Li donarà molt de pa i també botifarres. Oh! Com alegrarà la seva mare, quan ell li portarà tants regals! “Mare es preocupa, que em podria congelar. I perquè m’hauria de congelar-me? Seré tant ràpid que no notaré la fred! Només haig de sortir de la casa, que mare no em vegi, i després...”
- Potser seria millor que tornaries avui el guà al Fedor – una mica més tard ha començat Katria – o, si vols, ho faré jo. Li diré: nosaltres tenim i el nostre... Dóna’m el guà!
- No, mare, és que he dit a Fedor que no tenim guà. Millor li tornaré demà, després de dinar, sinó semblaré un mentider.
- D’acord. Que sigui com tu vulguis! – ha contestat, inspirant, Katria i ha començat fer feines de casa.
     Pel•lipko feia veure que jugava, però en realitat pensava on podria amagar el guà que la mare no el trobi. I ara li sabia greu que ha parlat a la mare sobre el guà. Si no li diria, la mare no sabria res, i es preocuparia, però no em deixaria tranquil: no vagis i no vagis.
     La mare acabava de sortir a fora, i ell de seguida ha començat mirar per toda la casa i ha mirat a un lloc que no cridava atenció, entre el forn i la terra i de seguida l’ha amagat allà.
     - No et moguis d’aquí! – li ha dit i li ha prohibit amb el seu dit petit, com si el guà fos viu.
     El guà ha tret a fora un dit, com si li diu: però jo sortiré! Quan la mare entrarà a casa, jo sortiré!
     - Mira que ets de dolenta! Jo et demano que no surtis, però tu ho fas expressament! Espera una mica!
     I Pel•lipko l’amagat a un altre lloc.
     Katria, acabant d’entrar a casa, s’ha sorprès: “On s’ha ficat Pel•lipko? On podria anar? Potser ja s’ha posat sobre l’estufa?”
- Fill! On estàs? – ha preguntat.
- Garr... ha rugit Pel•lipko des de l’estufa, esgarrapant la sabata de la mare. Katria s’ha espantat tant que ha fet enrere fins la meitat de casa.
- Mareta, estimada, t’has espantat? – ha sortit disparat des de l’estufa i l’ha abraçat.
     Ell somreia i la mirava amb els seus ulls brillants, amb la seva cara vermellosa, i amb les seves dents blanquíssimes.
     - Que Déu et perdoni, fillet, com m’has espantat! – li ha dit la mare pujant-lo en l’aire, i després l’abraçat.
     Pel•lipko s’ha agafat per el coll de la mare i ha començat riure per tota la casa. Com que no tenia ningú amb qui jugar, jugava almenys amb la seva mare.
     Ella es posava contenta. Millor que el nen jugui, que estigui pensant en coses amargues. Ha besat el seu fill en el front tres vegades i molt fort, i l’ha portat fins l’estufa i l’ha posat sobre un cobrellit molt i molt fi i l’ha tornat a besà. I on s’ha amgat aquella tristor i dolor, no se sap.
- Fillet meu! Estimat fillet meu! Millor que juguis així que vagis no sé a on i no sé perquè! – li ha recordat de nou Katria.
- Si ja t’he dit, mare, no hi aniré! Com ets d’increïble! – li ha dit el fill.
- Sento, sento, fillet meu” Ho sé, ets obedient, escoltaràs la teva mare! – li xiuxiuejava tranquil•lament Katria, però en contrari tenia un pensament clavat en el cap sobre el seu fill.
     Aquest pensament ha tornat a sortir també quan ella s’ha posat per dormir al costat  del seu fill. Per això ella ha començat parlar-li sobre Morozenko per espantar-lo, perquè no vagi a cantar nadales i li ha començat explicar sobre l’Andriyko, que Morozenko li ha mossegat el dit.
- No tinc por d’aquell Morozenko, mare, - li ha assegurat Pel•lipko. No fa por! Aquell Andriyko és petit, i no sabia que fer, i per això ell l’ha mossegat en el dit, però ja no li tinc gens de por!.. Si em voldria mossegar, jo li picaria en les dents, en les dents!
- No, fillet, tu també has de tenir por! Potser i Andriyko sabria escapar d’aquella mossegada, si sabria quan li atacaria, però impossible de saber. Ell sempre s’acosta molt silenciosament, mossega i continua el seu camí!
- Doncs com es pot escapar d’ell quan és així, mare? Nosaltres parlem aquí tranquil•lament, i ell vindrà i ens mossegarà.
- Aquí no ens pot fer res, perquè aquí hi ha calor. I les seves dents es desfan quan s’acosta cap aquí.
- I on viu, dius? On està la seva casa? – ha preguntat Pel•lipko.
- A fora, fill. On fa més fred i on hi ha gel i neu, allà és la seva casa.
- I com pot viure en tanta fred? No es congela? Tu dius que ell és vell, i no té por de la fred?
- I perquè ha de tenir por? Si ell és la fred.
     Pel•lipko ha començat pensar. Tot això era tant increïble i nou per ell. Ell coneixia que és la fred, i ha vist no una vegada la tempesta de neu. Sabia que existia, però si era jove o vell, ell no sabia, si tenia cara, tampoc ha vist, però la mare l’anomena Morozenko, el vell del glaç. Pel•lipko coneix un vell, geperut, amb barba blanca i amb ulls mig secs. Però aquest vell és bo, no fa res dolent, però Morozenko, diu la mare, mossega.
- Mare! Però algú ha vist alguna vegada a Morozenko, com és?
- No ho sé, fillet. Jo no he vist, per això no ho sé. Però la gent diu, que ell és molt vell i fort. El cap té com una muntanya, en comptes dels cabells té neu i la barba és llarga, llarga de gel entrenada en trenes, igual com tenim al matí sobre les finestres. Però com té les dents, no hi ha res semblant! Com unes agulles finíssimes, invisibles; i quan mossega amb aquestes dents, les agulles entren dins del cos. Per això fa tant de mal quan mossega!
- I té ulls, mare?
- Té, fillet! Diuen: té ulls com gel, blancs i brillants, i en comptes de pupil•la, té un foc petit. Aquells ulls fan una por, Déu meu! Com mirarà amb aquells ulls a algú, de seguida el congelarà de dalt a baix.
- També té cames? I braços?
- Té i cames i braços. Les cames estan a terra no es veuen, però els braços són llarguíssimes branques, i sempre els nou. Bufarà amb la fred, mourà els braços, així per tot el món cau la meu i fa molt fred. I si s’enfada algun dia, comença moure els braços molt ràpid i llavors puja una gran tempesta de neu.
- Déu meu! Fa molta por, mare! – ha dit Pel•lipko.
- Si, fa por, fillet... Però més por és per els petites. A Morozenko li agrada molt mossegar-los, i a vegades els roba i tot.
- Però jo, mare, ja no sóc petit, no haig de tenir por d’ell!
- No, no, tu també has de tenir por! Si, ja ets gran! Per mi ets gran, però per Morozenko ets just com li agrada! A vegades quan vosaltres sortiu a fora, doncs ell comença a jugar amb vosaltres, mossegar-vos als dits o en el nas, i també a vegades pot besar amb un petó fredíssim, que d’aquest petó la pell es torna blanca, i després es pela. I això passa quan esteu en el poble, no gaire lluny de la casa, però imagina’t, si t’atacarà en es bosc... llavors no escaparàs i s’emportarà l’ànima.
     Pel•lipko s’ha callat, callada estava i Katria. Katria creia que ha espantat bastant el seu fill, i estava segura que tindrà por per anar a cantar les nadales, si únic que volia és què ell no surti a fora en tanta fred i tant lluny. Si ella mateixa sap perfectament quina fred fa a fora... quan ella ha de sortir de casa a fora per fer alguna cosa, els ulls ploren de tanta fred. Per ell serà molt més pitjo. No té ni roba ni sabates adequades. Ara està espantat, millor, s’ha dormirà i tot allò que feia por s’esborrarà amb un son dolç i profund i oblidarà tot. I d’aquesta manera no anirà enlloc.
     Katria ha   mirat al seu fill. Pel•lipko no dormia, estava callat; amb els ulls molt oberts que miraven al fosc racó. On mirava? Que veu? No mirava enlloc. La seva mirada perseguia el misteriós pensament, que està davant d’ell indescobrble monstre, igual com aquella indefinible por que ha entrat en el seu cor i ànima. Només sentia com aquell monstre li travessa el cor petit i reflexa per tot el cos. Amb paraules no descriuràs, atrapar i mirar tampoc podràs. I així recorre per el nostre cos com aquell llampec, no sé sap per on ha entrat i per on sortirà.
     - Fillet! Ja és tard... dorm. Ja et senyaré, perquè cap mal no et toqui, - ha dit Katria mirant a la cara pensativa d’en Pel•lipko, i ha començat senyar-lo i després li ha mogut el nas. Pel•lipko ha somrigut i s’ha girat cap a la mare. Ha començat adormir-se tancant els ulls.
     Després s’ha dormit.

II

Després d’adormir el seu fill, Katria s’ha quedat sola amb els seus pensaments. No eren agradables aquells pensaments. Però qui podria tenir-les alegres, si demà no tenien res per menjar, i res per escalfar la casa? Com no intentava pensar en uns altres coses, però sempre sortia el mateix pensament i no la deixava tranquil•la, i es girava en el cap igual com els coloms sobre un incendi. No els importa que cremaran les seves plomes, aviat el foc cremarà les seves cases: increïble, la por no els deixa tranquil•les, els atrau cap el seu. Tot focs i negre per tot arreu, tot amb el fum negre, però sota els coloms està tot molt clar! Encara quan tenen forces, lluiten i escapen dels seus nius, i volen sobre grans flames de foc i dins del fum negre i aire calent, fins que no es cremen. Llavors, quan s’acaben les forces, cauen com una pedra dins de les flames.
     Una persona no és un ocell, i Katria no és un colom. Potser al voltant seu tenia un incendi de la pobresa, que no li deixava respira el fum i li amargava l’ànima, potser volaven en el fum els seus pensaments tristos, però no ha caigut cap vegada en el foc, i no s’ha cremat, ella encara més ha començat vola en la llibertat, però no pas llibertat total, estava entre les freds parets de la casa, mirant als buits racons, escoltant els vots del seu cor bullint. I ella se sentia pobre i al cap li sortien paraules del seu fill: “Mare, tinc gana! Mare, tinc molt fred!”
     De veritat, que li donava demà per menjar? Amb que escalfarà la casa? Què fer? Anar a demanar a algú que em deixi llenya? Però qui em podria ajudar? Potser amar a demanar? Però que em mirarà? Em diran que sóc gandula, que no vull treballar, que faig com la gent vella. Però, probablement, algú en veurà, i em podrà donar llenya ja ho deixaria estar. És què en el bocs no hi ha arbres alts? I en riu no ha forats fets? Només voldria que una sola branca s’inclinés sobre seu, o que soni e riu sota el gel gruixut, enfadat, perquè algú l’he despertat del somni profund. Però al costat seu hi ha l’única alegria i esperança, està descansant el seu cor, que ella ha arrencat amb tant de dolor del seu cor i l’ha deixat al món amb una vida apart. Tot en la vida passarà i es viurà, tot se callarà, com i nosaltres callarem, tot desapareixerà com una ombra, quan tancarem els ulls, l’únic que quedarà serà el nostre troset, quin comunica el mort amb el viu, al viu recorda el mort, i aquell fil, que s’allarga sense parar milers d’anys i segles, Déu meu que no es trenqui!
     Per això Katria es preocupava més per el seu fill, que no pas per ella mateixa. I perquè hauria de preocupar-se d’ella, quan tot el que tenia de debò i viu en l’ànima, s’ha girat per cap avall i s’ha congelat i s’ha i s’ha convertit en una cpc molt dura que res la pugui trencar.
     Katria ha vist de tot durant la seva vida. Quan en l’edat de deu anys, va quedar òrfena, sense el pare i sense la mare en la casa de senyor. Es destí no la posat en aquesta vida perquè visqui en llibertat, com la flor en el camp, sinó per treballar molt dur i emplenar el seu cor jove amb els problemes dels altres. Al seu pare des de jove ja li han ensenyat el destí dur dels esclaus, la mare es posava molt trista fins que no ha deixat una noia d’onze anys sola en el món. I s’ha quedat ella sola de la família Zayxikha. Bé, havien i tios, i ties de la part de mare, però ells vivien lluny i no anava mai allà. També tenia una padrina que molt poques vegades la netejava i la pentinava, i també tenia galls dindi del senyor que ella pasturava quan era petita,  i està, no tenia ningú més. Els galls dindi eren més propers per la Katria. Ella creixia amb ells i jugava amb ells. A vegades agafa uns quants galls dindi petits i els posa sota la camisa i corre per tot el camp. Els vells galls dindi criden i corren darrere d’ella. I ella, com el vent, corre per el camp, i riu, perquè els petits galls dindi saltaven s dins i li feien pessigolles per tots els costats. I quan els galls dindi creixeran, quan començaran a arribar fens a la altura dels vells, llavors ella els crida i xiula, i riu de nou, quan ells tots junts corren per el crit. Són divertiments i tonteries dels nens per quins Katria sovint rebia insults i crits de la dona dels ocells. I si aquella tonteria ens diverteix i ens alegra la vida, perquè ens em d’aguantar i no fer-la? És la mateixa tonteria, però d’una altra època, dels altres anys. L’únic que hi ha és què petita Katria, jugant amb els petits galls dindi, divertia a ella mateixa, i aquests jocs no fan mal a ningú, excepte la dona dels ocells que sempre la mirava, i cridava amb totes les forces: “Eh! Tu, tonta, has posat tots els petits galls dindi sota a camisa i corres! Els xafaràs a tots!” i nosaltres, quan perseguim les coses i la glòria, a vegades ens divertim tant, que dels nostres divertiments sofreixen gent!.. A nosaltres ens és igual, de la mateixa manera que a Katria li era igual, si els petits galls dindi prefereixen més córrer al costat del vell galls dindi per el camp, o estar sota la camisa de la Katria i piular. Ella sabia l’únic, això la diverteix, i ella jugava. Petita, tonteta! I ara es veu que no s’ha fet més llesta, perquè quan ha recordat el passat, quasi no ha cridat: “I perquè jo no he quedat petita per sempre amb els petits galls dindi?”
     Així pensava Katria, però no pensava pes així ell seu destí.
     Acabava de complir quinze anys. Començava a florí com aquella roja flor a la matinada, ha començat madurar-se, com aquella poma vermella. El sol brillant, el fresc olor del camp, ajudava a la feina de les noies. Alta Katria, amb la cara maca, amb els cabells negres arrissats, els ulls marrons que es veuen tant bé sota les llargues pestanyes i tota la cara com si brilla i les galtes vermelloses per quins de seguida es pot dir que la sang és jove i fresca.
     Una vegada la vist el senyor... i... Katria ha deixat els galls dindi i ha anat a treballar a casa. No es pot dir que vivia malament allà, podria i menjar bé i veure de tot i vestir-se bé, però li faltava la llibertat! Ella volia, com aquell vent córrer per el camp, respirar amb l’aire del camp, emplenar tots els pulmons, cremar en el sol... Però ella tenia que està dins dels quatre parets, i a vegades sortir al jardí a passejar una mica, en el frescor a l’ombra, on a través de les branques cauen raigs del sol. La flor del camp no està acostumada a estar en el jardí ombrós. El negre moreno que tenia ha desaparegut, s’ha tornat blanc i fresc, com la fulla de la flor; els cabells es rentaven i es pentinaven diàriament, s’ha allisat, ara no es pas arrissat com ho era, ara és un pentinat lis que cobreix el cap. Ella ha crescut més encara i s’ha fet més guapa... no es pot apartar la mirada d’ella! Però era el físic. Però que tenia dins de l’ànima, i en el cor? Ella no deia a ningú; i tampoc la preguntaven mai. “Quina inesperada sort ha tingut Katria! – deia la gent. Que era d’ella i ara com és?” Diuen – no neixis guapa, però neixis feliç!”
“Mentida! – pensava Katria, aquesta bellesa no em dona gents de felicitat!”
     Després d’això ha vingut la llibertat! Tota la gent ha començat tenir l’esperança d’una vida millor. Amb els segles enters la guardaven, aguantaven aquelles aigües, i ara aquesta aigua ha trencat les barreres i s’ha anat desplaçant com un riu per els pobles. Per la sorpresa de tots, aquell riu potent ha fet sortir a Katria dels quatre parets a la llibertat. Per aquest fet els esclaus admiraven molt a Katria. Diuen: el teu os, la teva sang! No es cobrirà el os amb el greix en el luxe, i sempre ajudarà a la seva gent! També hi havia gent que deia: “Ai, ai, que tonta Katria! Que li passaria si es quedaria a la casa del senyor? No, no ha pensat, només vol llibertat! Ja veurà com és aquella llibertat. Passarà i fred i gana!” Però Katria igualment no s’ha parat, ella volia llibertat, i ella ha anat junt amb aquell corrent del sorolls riu, que ha començat en els corrent i ha continuat per tot arreu, cridant “Doncs que sigui pitjo, però diferent!”
     Katria ha anat en el poble del tio, i ho ha estat allà gaire temps. Aquella vida, després de viure en el luxe, no era pas per a ella. Els seus familiars fabricaven pa en condicions molt dures. Encara quan era primavera amb la seva dolça calor, amb diferents colors, i amb olorosos camps, ella anava a passejar per els camps recordant la seva infantesa. Però quan a començat l’època d’anar a recollir el blat,  amb els dies llargues i calorosos, les nits curtetes, amb una feina duríssima, doncs llavors Katria ha començat pensar. Al dia el sol cremava, el fenc pica els peus, les cames i les manes, i cansa molt. Vindrà la nit cau morta a dormir, i la nit es tan curteta que no pot ni descansar, ni dormir bé. Amb totes les forces, ha aguantat fins al final d’aquesta època, i del poble ha anat a la ciutat on hi han moltes coses i de tot. El poble, rient en el hort i envoltat d’animals, no entendrà la vida de la ciutat. Al talp li es igual que sobre la seva conillera brilla el sol, i en l’aire transparent volen les amb alegria els ocells. I al sol també li és igual que sota terra hi ha un animal sec que cava la terra, doncs que continuï cavant, que espongi la terra, i llavors la terra s’ajuntarà amb la llum i criarà unes plantes fortíssimes. També els ocells, d’on treuen tantes energies! On no miraràs, els trobaràs per tat arreu. I si algú els fa fora d’un lloc, al costat troben un de nou, només canvien de lloc i està! Cadascú té el seu destí: qui treballa tot el dia molt dur, o qui s’aprofita d’els altres.
       Al principi, a Katria, li agradat la vida de la ciutat; el treball de casa no era difícil, tenia un munt de temps lliure i a la ciutat havien moltes coses curioses a més a més era molt guapa i amb salut, cridava molt l’atenció. Tothom mirava amb els ulls oberts a la flor del camp, el seu buit cor començava jugar i cantar. No estranya que totes les mirades anaven dirigides per ella. I senyor li mou les celles i el patró, o gentilhome perseguint-la li diu paraules tan dolces, que a ella li talla la respiració. I uns altres amb cares blanques des de que la veuen, acompanyen amb els ulls fins al final. I Katria estava molt contenta!.. Ai, vigila, ocell de camp, dels ulls perillosos del gat i de les urpes llargues dels mentiders! I sempre et volen agafar! Totes volen viure, tots necessiten alimentar-se!
     No ha pogut escapar l’ocell del gat, igual que la Katria del seu destí. En el patí del veí, vivia un senyoret, i alimentava a Katria amb unes galetes tan dolces! Ha menjat massa d’aquelles galetes, ara quan recorda, li venen ganes de vomitar. Les galetes s’han acabat molt ràpid, el senyoret s’ha casat amb una senyoreta, on Katria treballava com criada i ha donat a Katria a les mans dos paperets vermells, tant vermells que en els ulls s’ha fet vermell. Gràcies i per això! Així no tornarà amb les mans buides al poble.
     Després Katria ha tornat a casa de la viuda tia, que per aquell temps, després d’enterrar el seu marit, s’ha quedat sola. Gràcies al tio, no han fet fora a Katria i agafant els diners per guardar-les  en un lloc segur, la viuda ha promès a Katria que li deixarà la seva casa amb l’hort després de la seva mort. Encara que aquella casa estava a punt de caure i aquell hort era molt petit, això era un lloc per viure. I ocell farà un niu.
     Katria ha començat viure en el poble. Han començat córrer rumors i bromes sobre Katria: una menjar deliciosa i mira com torna! Escoltava això Katria i no deia res, només es posava molt trista. Tot que tenia viu en el cor, s’ha mort, tot bo que tenia a l’ànima s’ha apagat! Només ha quedat la tristesa i llàgrimes i... en el món ha aparegut Pel•lipko.
     Pel•lipko ha alegrat la vida de Katria. Ella li deia totes les paraules més boniques i més dolces! A la nit no dorm, el vigila, al dia es preocupa per ell, quan la feina els separa per uns minuts. Mai ha estat més feliç i tranquil•la que ara, al seu costat. Que diguin el que vulguin les llengües llargues! Les boques a la gent no tancaràs i les coses que expliquen mai els acabaràs d’escoltar. Ell, tant petit nadó, és l’única alegria i esperança!
     La tia també s’ha enamorat del petit. Calladet i maco, s’ha convertit en juguet per la vella àvia. Una l’agafava dels mans de l’altra i jugant amb ell també jugaven.
     Així i creixia Pel•lipko, amb tot amor de la mare i l’àvia. A vegades passa algun home al seu costat, mira en aquella careta rodona amb ullets blaus i amb cabells tous i rossos. “Que guapo és aquest petit, no hi ha res a dir!” – pensa. I quan les dones l’atrapen no li deixen tranquil ni per un segon.
     La vida d’en Pel•lipko seria perfecta si sempre tindrien menjar. Perquè a vegades tenien que menjar un troset del pa sec. Encara quan vivia l’àvia, vivien millor. Katria anirà a la feina, la tia es queda amb petit Pel•lipko a casa. Només Déu sap d’on treia Katria aquell troset de pa fresc! Però quan s’ha mort la vella àvia, Katria i Pel•lipko han començat viure pitjo. Ell es quedava sol a casa amb la gana i la fred, i ella treballava molt dur per ell.
     Així Katria recordava el seu passat dormint en un racó petit just amb el seu fillet Pel•lipko, que demà volia anar a cantar nadales per guanyar menjar i diners. “On anirà i que posarà amb aquesta fred que fa?” – ha pensat Katria. I en realitat, com ho farà? Què menjaran demà? Amb que escalfarà la casa? O potser abans la Santa Terra ens donava més aliments, que ens sobrava i tot? O potser som nosaltres que gastàvem menys? O potser Katria era més jove, treballava millor i guanyava més?
     I una altra vegada s’ha posat molt trista i el trist pensament ha tocat el seu cor i el vell record del passat li ha recordat la seva pobresa. No, ho hi ha res a fer!
- Potser veneraré alguna cosa!.. – i ella ha mirat al voltant seu.
     Un llum fluixet, quasi no il•luminava res, només ajudava a Katria, amb els ulls plens de llàgrimes mirar les seves “riqueses”. Aquí hi ha un tros de roba foradat, que està estirat sota Pel•lipko. “Qui i perquè la voldrà?”. Aquí hi ha un petit coixí que aguanta el seu cap petit i arrissat. Abans era un coixí gran amb plumissols, i després amb els anys s’ha aplaçat i és inreconeixible. Encara hi ha molt de plumissol en el coixí, però s’ha d’estripar i potser es podrà fer un coixí gran. I en comptes de plumissol, es pot posar la palla, i sobre la palla un feliç somia somnis. I com vendre-la i a qui? I quan? Aquí també hi ha un abric vell que sembla una abella. Abans per ella donarien vint rublis. I encara es pot vendre-la per cinc. I com ho farem sense abric amb una fred com ara! Millor que vingui la primavera més ràpid i llavors potser la vendria. Cinc rublis són diners, amb ells dos mesos podem viure i llavors vindran dies calorosos. El llum ha començat a apagar-se, l’últim llum es cremava. En els racons del forn, es feia fosc. Katria ha fet una repassada amb la mà per un lloc fosc, potser descuidava alguna cosa. “No, no he descuidat res, no m’equivocat, no tinc res més!” – ha pensat ella i ha mirat al Pel•lipko. Ell dormia tranquil•lament. Katria ha tret del sota seu un troset de la manta i ha tapat el seu fill i el besat en les ulls tancats. La llum s’ha apagava, un troset cremat s’ha saltat i s’ha apagat... A casa s’ha fet totalment fosc.
     Katria s’ha aixecat, i ha començat a baixar cap a baix. Així descalça ha anat per terra freda fins la taula. S’ha agafat amb les dues mans a la marga (costat) de la taula i ha pujat els ulls al racó fosc. Allà no es veia res. Però com que sabia que allà ni havia la  Mare de Déu, doncs per això mirava. Ha descansat una mica en la marga de la taula i ha fet dos passos enrere i ha començat senyar-se. Ha fet de la mà un puny i posava el puny molt fort en el cap,  a les espatlles i al pit. Només se sentien les picades al mig de la foscor. I ara s’ha sentit un greu sospir, semblava que del cos surt un esperit. “Déu meu!”- se sentit una veu en la foscor molt fluixet. Era Katria, s’ha segut a la gatzoneta i ha començat rasar amb beu alta:
- Déu, Senyor! Jo no sóc ningú per rasar-te, no sóc ningú per demanar-te alguna cosa,... Això no és per mi... No em miris, mira a ell... Dóna’m camí correcte, protegeix del mal, de la fam i fred, de les malalties i patiments i una mort cruel!
     Després ha posat cap a terra i s’ha callat. Tota ella tremolava i dels ulls tancats caien llàgrimes.
     Aquestes llàgrimes li han alliberat una mica l’ànima de la tristor, i ella s’ha aixecat i ha tornat al llit. Amb molt de cuidado ha senyat el seu fill i ha posat el seu cap al costat del seu.
     Per tot arreu era negre, negre. A fora se sentia la tempesta de neu molt forta i picava a les parets. Katria molt cansada, amb el cap ple de pensaments tristos i amb el cor adolorit ha volgut descansar. De cop i volta a Katria l’agafat un somni profund. Ha oblidat tot, i s’ha adormit.

III

     Passava de les dotze de la nit. Tota la gent dormia en les seves cases, s’ha dormit també la terra sota la neu, el vent s’ha cansat de bufar i ha parat. Només no dormen estrelles en el cel llunyà, i no dorm el vell del glaç Morozenko, amb quin Katria espantava el seu fill Pel•lipko. Amb gebre blanc decora els arbres i amb un gel lis sobre la neu que s’estén davant de Morozenko com un camí. Ell respirava amb una fred, que tot al voltant està bullint. S’ha inquietat enfadat Morozenko, congela tot, la terra es congela sota una alta capa de neu, es parteix per trossos el gruixut gel sobre l’aigua. Un soroll molt raro se sent d’aquests fets i es desplaça per el aire fred i espès i quan arriba al bosc, xoca contra totes les branques. Molt lluny en el bosc se sent el crit del llop. Per tot arreu està molt trist, ha molta fred i por. Està tot fosc,  només es veia una neu brillant , i les estrelles en el cel llunyà. I ara acaba de sortir de la muntanya el Volosozhar3 (una constel•lació) , i ha començat brillar amb les seves estrelles com si ballaves.
     En aquell mateix moment s’ha cruixit la porta de la casa de Katria i després s’ha callat tot. Una mica més tard s’ha sentit el soroll de la porta de fora que deixava sortir a Pel•lipko al carrer. Tenia posat la roba de la mare, estava abrigat amb una bufanda negra de la mare, amb sabates grosses i amb un guà a la mà, ha sortit de la casa com un conillet, i ha anat corrents des del poble fins al bosc. Es seu petit cor bombejava com d’un ocellet, i petites cames dins d’unes sabates enormes corrien ràpidament.   
     I estava molt content que s’ha despertat molt aviat, que la mare no l’he sentit, que ha pogut vestir-se i sortir. I seria encara més millor si podria tornar igual, que la mare no es doni compte de res i millor de tot, és què estigués dormida. Ell portarà totes les coses i els posaria sobre la taula i aniria a posar se al costat de la mare. Oh, i ja es fa clar fora i la llum comença entrar a casa congelada. Ell fa veure que està dormint, i la mare ja s’ha despertat. “Fillet! Ja és hora de despertar-se” – li diu xiuxiuejant. Però ell fa veure que no sent res, encara més tanca els ulls, i s’estira com si dormia tant bé. “Mira com s’ha dormit” – s’estranya la mare – Dorm una mica més, fillet, fins que jo m’arregli – deia ella baixant de l’estufa. – i això? Què és tot això? – ha cridat la mare. Després de veure la taula plena de menjar. I ell la mira i riu “Què, mare? M’espantat del teu Morozenko?!” I ha baixat de la estufa. La mare l’abraçat. “Oh, si passaria així!”- corre amb el pensament al davant Pel•lipko, i amb les cames també.
     Ja ha sortit del poble en un lloc molt espaiós. Davant d’ell estava un bosc obert de neu com una muntanya. Ha bufat un vent fred, li ha picat al nas i dels ulls li han sortit llàgrimes que de seguida s’han convertien en petites gels.
- No m’espantis: no et tinc por! – ha dit Pel•lipko, traient els gels dels ulls. La mare només em volia espantar. – I ell no ha anat, a corregut cap allà.
      Ja estava dins del bosc. El bosc no semblava una muntanya com abans, un monstre amb braços, i amb el cap ple de neu... quantes cames i braços té aquest monstre? Són incomptables!.. Aquí posa una cama sota les d’en Pel•lipko com si el vol atrapar. Pel•lipko ha escapat i no ha caigut. Aquí ja posa una altra pota i una altra surt sota el peu. Aquí el seu braç l’agafat per el cap i de seguida l’emplenat de neu. Pel•lipko s’ha espantat. Un soroll estrany s’ha sentit des de lluny. I aquí torna ha treure el seu braç, i una mica més lluny una altre braç, que li està senyalant com si li diu: no vagis més!.. Ja li feia por: en els ulls alguna cosa negra ho aparegut, en el seu cap li han pujat els cabells, a les orelles ha sonat un soroll. El cor quasi sortia del pit. Ell ha parat.
- Morozenko, - li diu Pel•lipko – deixem anar a cantar nadales. Jo només aniré a fer això, i el que guanyaré, et donaré la meitat.
     No gaire lluny d’ell ha cridat un mussol, però li ha semblat que és Morozenko, que està riguent.
- Potser no tens prou amb la meitat, de que te’n rius? Doncs et donaré tot, i menjar i els diners. Deixem anar.
- Pu-guu-guu-guu-u-u! – ha cridat el mussol, i a Pel•lipko li ha semblat que és Morozenko diu: - No et deixaré anar!
- Mira que ets dolent! – ha dit Pel•lipko. – I que et fa si aniré? Si jo no agafaré el teu,  jo aniré a cantar nadales. La mare diu tot el dia que no tenim res per menjar i res per escalfar la casa. Deixes anar si et plau!
- Ha-ha-ha-ha-ha-a-a! – de nou ha criadt un mussol i el crit s’ha desplaçat per tot el bosc.
- Tu només saps riure? – ha cridat Pel•lipko – Doncs no et tinc por! – i, ha pujat els punys a dalt i ha anat al davant.
     Així mateix salta un ocell davant d’un gat, que l’atrapa agafant-lo molt fort amb les dents, girant la cua en tots els costats i  mirant amb els ulls brillants d’un assassí. Vigila ocellet, d’aquells ulls i aquella cua del gat salvatge. Ves-te’n d’aquí amb la teva família. I tu, Pel•lipko vigila del teu enemic, perquè es impossible lluitar contra ell! Millor que tornis a la teva casa freda amb la teva mare que t’estima molt i et cuidarà.
     No s’ha salvat l’ocellet, no ha pogut ni cantar la última cançó com el gat l’ha tapat amb la seva pota. No s’ha salvat i Pel•lipko del seu enemic, quin l’ha atraït fins al mig del bosc, on ell s’ha equivocat del camí i estava passant per neu tant alta que li arribava fins la cintura. La neu li ha entrat per tot arreu. No li importava gaire. La neu sacsejarà i està. Ell tenia una meta que et tirava al davant. Semblava que el bosc cuixia, perquè ja feia rato que estava allà dins, i ja era hora que surti d’ell. La fred, no una vegada li ha picat als peus, als petits punys i a la cara. Però Pel•lipko igualment continuava, i no volia fer un descans petit, només rascarà aquell lloc que picava i continua caminant.
     Ja ha sortit en un camp envoltat del bosc. Tot el camp estava blanc i net, descansant sota la neu i només estrelles brillaven sobre la neu amb un color blau i greguent. On està? On ha parat? Tantes vegades tenia que caminar per el bosc, però aquest camp veu per primera vegada. Potser és casa de Morozenko? Potser aquest camp és tant net, perquè Morozenko ha fet per a ell? Al voltant ha posat els arbres alts amb les branques grosses. Potser és la casa seva. Aquí, sota cada arbre hi han els calcinals per els convidats, quan venes, doncs tenen lloc on descansar. I perquè ara no hi ha ningú? O potser ja han marxat, o potser encara no han vingut?
- Sentaré aquí, descansaré, - ha dit amb beu alta Pel•lipko. M’he cansat molt...
     Pel•lipko ha triat el calcinal més còmode i s’ha sentat. “Que bé s’està aquí: hi ha lloc on estirar les cames i també l’esquena” – ha pensat Pel•lipko estirant les cames cansades i arrambant el cap en l’arbre.
     Ell se sentia tant bé! No notava la fred, les cames i els braços estaven congelats, i un somni lleuger l’adormia silenciosament...
- Descansaré un ratet i continuaré el meu camí, haig d’arribar com sigui a cantar nadales. Demostraré a la mare que no m’espantat del seu Morozenko. No tinc por d’ell, encara que al principi hi tenia. Però ara... No! No li tinc por,.. no em fa por.
     Pel•lipko s’ha callat com si s’adormit. Què és això? Ell ha sentit com si alguna cosa he disparat a ell; ha començat marejar-se dels ulls han sortit estrelles i de cop tot s’ha aclarit davant seu.
   Tot el camp s’il•luminava amb una llum blavosa. Al mig d’aquesta llum han començat moure els (les) borrallons, despertar-se, aixecar-se. I són tant petits, delicats i blancs! Tenen la cara com un grà de la rosella, i les cames i els braços com un cabell, primíssimes.
- Ja tenim prou de descansar! – cridaven – aviat s’aclarirà, i vindrà el nostre avi. Anem a passejar i jugar! – I han començat jugar tots junts. – Tots plegats! – ha cridat algú. S’han agafat per mans i els de davant jugaven. Tot ha començat moure-se! “Què ràpides”,  - ha pensat Pel•lipko.
- Molt bé! – ha cridat algú – anem a ballar i meravellar el nostre convidat! Quin? – el nen petit, aquell que anava a cantar nadales i s’ha sentat aquí per descansar.

Ha-ha-ha! Ha-ha-ha!
Si tindrien un novio...
No gaire gran, petit,
Un nen jovenet!

“Mira-les, a més a més em volen lligar!”- ha pensat Pel•lipko. I ells li han començat envolta de tots els costats! Es giraven com si hi ha una tempesta.
- Quina pena, que no hi ha música! – de nou ha sentit Pel•lipko. – On està la nostra música? Segur que ha begut massa per cap d’any i està dormint en el buit de l’arbre. Anem a despertar-lo.
     Unes quantes parelles han sortit disparades fins el buit. Han girat al voltant del buit i després han desaparegut en ell. I aquelles que han quedar amb Pel•lipko, han començat cantar:

Desperta, desperta, borratxo!
Ja n’hi ha prou de dormir.
Toca’ns alguna cosa amb el violí,
Que volem ballar.

Una mica més tard del buit surt un grill negre, badant i rascant amb una pota el cap.
- Desperta, borratxo! – li criden els borrallons.
- Borratxo! – s’ha enfadat grill.- Quin borratxo? Vosaltres m’heu fet beure, o que?
- I perquè dorms?
- Com que perquè? M’ha vingut son!
- Sabem d’on és aquest son. Tota la nit has estat a casa del capellà i et diverties amb la seva filla. Desperta ja i toca’ns alguna cosa!
- Capellà i sense mi tenia els seus músics. I allà ha vingut molt gent que no podries passar. Tota la nit estaven de festa. Tocaven la música i tots ballaven.
- Doncs i tu també toca’ns alguna cançó i nosaltres ballarem.
- Hem pagareu?
- Si
- Com
- Aigua del gel
- No vull jo aigua del gel – ha cridat el grill.
- Va, no siguis així! Després dormiràs. Perquè quan tornarà el vell del glaç, llavors patiràs!
- I vosaltres sempre heu d’explicar tot al vell del glaç! Dolentes! Va, us tocaré alguna cosa.

I ha començat:
Xiric, xiric!
Si el tebi juny
I terra calenta,
Però aquí fa fred,
Tinc gana
Bric!
Vaig a posar un abric!

     I grill ha saltat al seu buit. Tots els borrallons han rigut.
- Mira, quines coses passen aquí! – ha dit o ha pensat Pel•lipko.
- Encara pots veure més coses! – algú li ha dit.
     De cop ha sonat una cosa molt fort com si algú toqués la flauta:

Ve el nostre vent
I amb ell ens porta la música! –

Han cridat els borrallons i han començat girar-se al voltant del camp. S’ha mogut les branques en els arbres i han tirat la neu d’ells. No era pas la neu, eren uns nois molt petits, i cada nio agafava un borralló per la mà i començaven ballar. Els borrallons caminaven remenant les fulles seques de terra, i vent ha sonat molt fort que a les orelles de Pel•lipko ha sonat molt fort. Els borrallons ballaven amb el gebre i tots s’acostaven i feien una massa i pujaven a dalt!

Vent! Vent!
Vine cap aquí!
I diverteix-nos!

Per tot arreu tot cridava.
I aquí surt el Vent! Gras i rodó, ha sortit dels arbres i agafant-se per les branques ha baixat al camp. Tenia la roba feta de neu.
- Ajudeu-me! Ajudeu-me!... Aguanteu-me, perquè no caigui, encara no he caigut, - amb una veu molt baixa deia el Vent.
     Les neus amb gebre encara més es giraven al voltant del Vent i l’han pujat a l’aire.
- Hu-u! M’he cansat! – ha dit Vent i ha baixat al camp.
- Gu-gu-gu-u-u! – ha sonat el Vent i per tot arreu ha començat girar-se.
     En els ulls de Pel•lipko s’ha enfosquit, el cap es marejava, en les arelles sonaven sorolls, li venien al cap pensaments i marxaven. Algú es gronxava.
     Adorma’t, adorma’t,  fillet meu,
     Nen petit! –
     Sent ell, a través del somni, una veu coneguda. És la seva mare que li canta o algú altre? No, no és pas la veu de la mare, és algú altre s’ha inclinat. I perquè ara és tant incomodo? Qui és què em bufa a la cara amb un vent tant fred? – pensa Pel•lipko- ets tu, el vell del glaç Morozenko? Aquests són els teus fets?
- Felicitat i salut a l’any Nou!..
     A sonat a les orelles de Pel•lipko, un mil de llums s’han ensès en els seus ulls i ell ha vist a Morozenko. Era molt gros, el seu cap estava embolicat amb la neu, una barba llarga, unes celles molt guixades plenes de neu, i ells grisos i verds. Silenciosament s’ha inclinat sobre Pel•lipko, l’he mirat, com si l’admirés, en la seva cara blanca, tranquil•la i després s’ha acostat amb els seus congelats llavis cap als d’els Pel•lipko, que encara estaven tebis. Pel•lipko no s’ha espantat!.. Al voltant seu tot s’ha callat i s’ha fet una tranquil•litat freda...
     Ja s’ha aclarit a fora, el sol volia aixecar-se i ha enviat davant seu dos raitgos vermells. I estan allà, al final del cel, brillant amb el seu color vermell, diguent a la gent que alguna cosa dolenta passarà avui...
     Felicitat i salut a l’any Nou!
     Envia’ns  Déu molt de pa i de tot, -
Ha sentit Katria atraves del somni.

Ella ha obert els ulls i ho ha entès res. Al lloc on estava Pel•lipko, només hi ha el seu rastre en el cobrelit foradat i el coixi arrugat. Ella de seguida ha saltat de l’estufa i ha vist moltes nois que estaven en el seu patí.
- No heu vist a Pel•lipko? – pregunta.
- No… - s’han afanyant els nois.
- Dés meu! Déu meu! – ha cridat Katria – No s’ha espantat, i ha anat, no m’ha escoltat!
I agafant el abric, ha sortit disparada de casa. Els nois han estat una mica allà i molt surpresos ha marxat.
- A on vas? On corres tant ràpid? – cridaven tots els veïns veient que Katria corria sense sentit tant aviat al matí.

No sentia res Katria, tampoc veia res al davant seu, exepte Pel•lipko.
- Pel•lipko! ... fillet meu! ... Fillet! ... I perquè has anat amb tanta fred? – cridava ella corrint, pensant que aquestes paraules arribaras més aviat que ella cap al Pel•lipko, i l’avisarà que la mare es preocupa per ell i que ara vindrà.
Ha bufant un vent fort i ha deixava  a Katria tirar al davant.

Ella igualment tirava al davant. La terra congelada sonava sota seu, de tant correr! Ella no parava per res del món. Potser Katria respira per ella? Potser el seu cor batejava per ella? Potser no li serà igual quan aquestes dues coses deixaren de treballa quan ell no estarà? I perquè ella no és un ocell? Perquè no té ales? Si tindria volaria com una fletxa cap ell, cauria allà on estava ell, i com una agila l’agafaria i el posaria sobre la seves ales i el portaria cap a casa!.. Però no... No té ales, no pot volar. Per tot això han de patí les cames!

A Katria no li feien pena les cames, corria com podia, caient en uns neus profunds, i intentava sortir ràpid d’ells i correr i correr.

Ja està al costat del bosc. Jo està dins del bosc. Un camí trapitjat se’n va capa a la dreta. I de qui és aquell rastre? Sobre una neu neta hi ha un rastre d’un peu petit. Katria s’ha quedat parada. “És possible que sigui el rastre de Pel•lipko? S’ha equivocat a la nit del camí?” – ha pensat Katria. “És possible, Déu?” – ha cridat ella, sense saber que fer; o anar per el camí, o darrere del rastre. “Potser que després ell ha trobat el camí correcte? Vaig per el rastre” – ha pensat Katria i ha començat caminar per La neu fresca com una borratxa.

Molt lluny ja es veia com sortia la sol brillant, i el seu llum vermell sobre les branques plenes de gebre. El bosc semblava un gegant màgic ple de gebre i neu, i el atravessaven els raigos del sol. El bosc estava silenciós. L’aire no es moria, semblava congelat, transparent, clar i tranquil.
Qui podria resistir i no parar-se per mirar aquelles meravelles? Doncs en aquest moment. Simplement Katria no la veia. Ella només veia el rastre fresc sobre la neu i tenia por de perdre’l. Molt consentrada, Katria caminava darrere del rastre a la dreta, a l’esquerra, igual com anava ell, i no pensava on anirà a parà el camí, ella només desitjava una cosa – trobar el seu fill Pel•lipko!
I aquí es veu que el rastre gira darrere del arbust. Mig morta Katria gira darrere del arbust i ha sortit al camp.
Els seus ulls rapidament han trobat el que buscaven, i ella, com una fletxa ha volat cap el tronc on estava assentat Pel•lipko.
- Pel•lipko!...Fillet meu! – sense coneixement ha dit Katria agafant-lo. Unes flames del foc no li cremarien les mans tant dolorosament, com li els ha cremat el fred cos d’en Pel•lipko.
Katria ha vist una boire davant dels ulls, li ha picat amb un foc el cor, es marejava. De cop li ha aparegut al cop un pensament, s’ha girat en el cap i allà s’ha quedat.
Com una pedra Katria ha caigut davant del seu fill, i no ha tornat a aixecar-se. Del dolor s’ha partit el seu cor.

Només al tercer dia la gent del poble ha començat buscar a Katria i l’han trobada, ja conjelada al costat del seu fill mort.
- Mira que ha passat! Per això el sol aquests dies brillava amb color vermell, - ha dit un vell del poble, mirant als cosos freds. – Quina pena. El fred acabat amb les seves vides.
- Però aquell noiet? Quin nen més divertitera! – tornar dir el vell.
- No faigi pena per el nen, avi; com més aviat mor, menys desgràcies viura – diu el veï de Katria.
La gent només han fet un suspir i han senyat. Potser de les boigeries els veins de Katria?